La Mancomunitat: entorn geopolític i del coneixement en el primer quart del segle xx
L’agrupació de les quatre diputacions provincials catalanes en un organisme coordinador va significar el naixement de la Mancomunitat de Catalunya el 6 d’abril del 1914. L’objectiu oficial era millorar el rendiment dels serveis prestats per les administracions municipals, però la finalitat que es perseguia era la d’estructurar políticament la nació catalana per crear els instruments de progrés econòmic, cultural i social, com estaven fent altres nacions europees, tot i que dins l’entrellat legal de l’Estat espanyol. El simbolisme de la nova institució era molt gran a Catalunya, malgrat que les institucions espanyoles no van traspassar poders efectius, ni cap mena de recurs pressupostari, a banda del que era propi de les quatre diputacions. La Mancomunitat, a més, gaudia de la legitimitat democràtica que li conferia el fet d’estar formada per representats municipals triats per sufragi universal masculí. La Diputació de Barcelona, alimentada amb els recursos de la capital catalana, n’era el principal motor econòmic, logístic i intel·lectual, i el seu president, Enric Prat de la Riba, seria el primer de la nova institució, i l’artífex principal, gràcies al consens entre els catalanistes conservadors, els republicans i, fins i tot, els monàrquics.
A falta d’altres recursos i, en bona part, gràcies a la situació geoestratègica de Catalunya, la influència del món exterior era molt més important que a la resta de la península, per la qual cosa, les activitats havien de diversificar-se forçosament. Així, el segle xix proporcionà una bonança econòmica que permeté engegar processos culturals autòctons, en sintonia amb els que s’estaven produint arreu d’Europa, en el sentit de reorientar la filosofia política vers a la reestructuració dels estats en funció de les nacions preexistents. Els catalans havien deixat de mirar cap a Madrid per mirar a París, Londres, Roma o Nova York; s’inicia un procés d’independència cultural amb una efervescència inaudita, i s’escampa un fort sentiment catalanista per tota la societat.
L’any 1914 es constitueix finalment la Mancomunitat, però també és la data d’inici de la Primera Guerra Mundial, que tindrà un pes enorme, també sobre els països que no hi van participar directament. Fou en aquest context de destrucció, però, alhora, d’acceleració del coneixement, en què la Mancomunitat de Catalunya establí els fonaments de la renovació cultural i científica, a partir de la influència d’intel·lectuals com Eugeni d’Ors i les seves formulacions noucentistes. Els esdeveniments immediatament posteriors a la guerra semblaven donar la raó als homes de la Mancomunitat: la desintegració dels grans imperis arran del Tractat de Versalles (1919) obria una nova era basada en l’Europa de les nacions, ja albirada durant el segle anterior. Tot això s’esdevenia durant els pocs anys d’acció de la Mancomunitat; la seva existència, doncs, s’inseria en el signe i el corrent del seu temps, amb el mateix batec de les nacions europees que no disposaven d’estat, i que el veien imprescindible per ordenar la seva vida, i projectar el futur.
