Els cervells polítics i científics de la Mancomunitat

Descobreix-los

• 

  Enric Prat de la Riba i Sarrà
  (1870-1917)

  Fill d’una família de propietaris rurals de Castellterçol, nasqué l’any 1870. Estudià dret a Barcelona i liderà el Centre Escolar Catalanista. Amb Pere Muntanyola posà les bases teòriques del catalanisme modern. Sota la seva direcció, La Veu de Catalunya passà a publicar-se diàriament i guanyà en poc temps una influència social important per difondre la seva idea de país. L’activitat periodística li va costar dos processos judicials i l’empresonament el 1902. La coalició electoral Solidaritat Catalana va coincidir amb la publicació de la seva obra cabdal, La nacionalitat catalana (1906), instrument doctrinari bàsic de la Catalunya inserida en una Europa que s’estructurava gradualment seguint el patró de les nacions reals. Esdevingué el principal cap del seu partit, la Lliga Regionalista, i fou president de la Diputació de Barcelona (1907) i de la Mancomunitat de Catalunya (1914) fins a la seva mort prematura, el 1917. Sota la seva direcció, la Mancomunitat bastí, en només nou anys, les estructures socials i polítiques que calien a Catalunya per poder seguir el ritme de la civilització del seu entorn, malgrat la manca de recursos i els impediments tradicionals del poder central.

  
• 

  Josep Puig i Cadafalch
  (1867-1956)

  Segon president de la Mancomunitat de Catalunya (1917-1923) i cofundador de la Lliga Regionalista. Arquitecte, historiador de l’art i doctor en ciències físiques i matemàtiques per la Universitat de Barcelona.

  
• 

  Agustí Riera
  i Pau
  (1876-1936)

  Va néixer a Cuba el 1876, de pares gironins que fugien de la Tercera Guerra Carlina. A l’Institut de Girona va coincidir amb Francesc Cambó, de qui va ser amic tota la vida. Estudià medicina a Barcelona i fou militant de la Lliga Regionalista des de la seva fundació. Exercí de metge a Sarrià de Ter i fou membre de l’Associació General de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana. Diputat provincial de Girona per a la Lliga, arribà a ser president de la Diputació gironina entre el 1911 i el 1924. Com a tal, participà en la creació de la Mancomunitat de Catalunya. Conseller de Comunicacions i Obres Públiques de la nova institució, treballà amb eficàcia en l’ampliació i la millora de la xarxa de camins, carreteres locals i telefonia. Presidí els Jocs Florals a Sarrià de Ter el 1921. El 1933 formà part del Consell de Govern de la Lliga Catalana. En iniciar-se la guerra civil, el 1936, rebé amenaces per part dels pistolers revolucionaris. Cambó volia fer-lo passar la frontera, però ell declinà l’oferta. El 27 d’agost d’aquell any va ser trobat mort a trets en un bosc a prop de les Planes d’Hostoles (la Garrotxa).

  
• 

  Lluís Duran
  i Ventosa
  (1870-1954)

  Fill del prestigiós advocat i polític Manuel Duran i Bas, nasqué a Barcelona el 1870. Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona i obtingué el doctorat a Madrid. De ben jove s’inicià en el periodisme i en el moviment catalanista. El 1899 participà en la creació del Centre Nacional Català i milità a la Lliga Regionalista, de la qual fou un dels principals ideòlegs. Exercí de regidor a l’Ajuntament de Barcelona i fou el creador de la seva Comissió de Cultura, des d’on organitzà l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Impulsà la construcció d’escoles municipals, com ara l’Escola del Mar. Com a membre de la Diputació de Barcelona, fou un dels inspiradors del projecte de la Mancomunitat de Catalunya i membre del primer Consell Permanent, un cop creada el 1914. Propicià múltiples iniciatives culturals, especialment les relacionades amb el teatre. Fou senador entre el 1919 i el 1923. Contrari a la dictadura de Primo de Rivera, quedà apartat de la política fins a la Segona República, quan fou elegit diputat al Parlament de Catalunya. Formà part del govern gestor de la Generalitat després del 6 d’octubre del 1934 com a conseller de Cultura. En iniciar-se la guerra, s’exilià a París i no retornà fins al 1939. Apartat de la política, exercí d’advocat, però encara participaria en la Compilació del dret civil especial de Catalunya i el 1951 fou nomenat president de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials, vinculada a l’Institut d’Estudis Catalans. Morí a Barcelona el 1954.

  
• 

  Eugeni d’Ors
  i Rovira
  (1881-1954)

  Teoritzador del moviment cultural noucentista. Amb beques de la Diputació de Barcelona, estudià a França, Alemanya i Itàlia la metodologia científica i l’ensenyament superior; fou secretari de l’Institut d’Estudis Catalans i director fundador de l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona. Sota el guiatge de Prat de la Riba, esdevingué el principal responsable del Consell de Pedagogia, fins a la seva sortida tempestuosa dels càrrecs que ocupava a la Mancomunitat el 1920.

  
• 

  Eladi Homs
  i Oller
  (1886-1973)

  El 1907 va rebre una beca de l’Ajuntament de Barcelona per estudiar a les universitats nord-americanes d’Urbana (Illinois) i de Chicago (Indiana) la nova metodologia pedagògica i el pensament pragmàtic vigent llavors als Estats Units. Cridat per Joan Bardina, dirigí l’Escola de Mestres (Estudis Normals des del 1919), exercí de secretari al Consell de Pedagogia durant uns anys i fou un dels principals artífexs de l’obra escolar de la Mancomunitat, basada en la formació dels mestres i el seu reciclatge a través dels cursos d’estiu.

  
• 

  Alexandre Galí
  i Coll
  (1886-1969)

  Pedagog, iniciat a l’Escola de Mestres de Joan Bardina, secretari del Consell d’Investigació Pedagògica entre el 1916 i el 1923. Director dels Estudis Normals i de l’Escola Montessori de la Mancomunitat, posteriorment dirigí l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i l’Escola Blanquerna.

  
• 

  Esteve Terradas
  i Ill
  (1883-1950)

  Fou un dels principals artífexs dels contactes amb els professors estrangers dels quals es volia rebre instrucció. Matemàtic i enginyer, Terradas havia ampliat estudis a Berlín, i ensenyà per Espanya, l’Argentina i l’Uruguai. Fou distingit amb el doctorat honoris causa a Buenos Aires, Santiago de Xile i Tolosa de Llenguadoc, i mantenia correspondència amb els científics més eminents del món. Va propiciar, juntament amb Rafael Campalans i Puig (1887-1933), la visita a Barcelona d’Albert Einstein, qui el tenia per un «home de gran intel·ligència».

  
• 

  August Pi
  i Sunyer
  (1879-1965)

  En col·laboració amb el metge i veterinari Jesús Maria Bellido i Golferichs (1880-1952) i amb el suport del mestre Ramon Turró i Darder (1854-1926), aconseguí el concurs d’eminents biòlegs i metges per a les activitats d’ampliació d’estudis.