Despertant la consciència de país: l’ensenyament superior i la ciència moderna

La lluita per la cultura es desferma en totes les societats europees a partir de la Il·lustració. Si, en un principi, aquest afany epistemològic afecta alguns cercles de l’aristocràcia i de les classes mitjanes, les transformacions radicals que comporten els canvis econòmics a través de la industrialització faran que les noves societats industrials, urbanes, de grans masses, demanin les eines de coneixement corresponents per satisfer unes necessitats creixents en l’àmbit de la producció, però també unes idees que orientin les noves aspiracions en un món on l’univers rural, senyorial i religiós va quedant progressivament i radicalment desbordat.

En la realitat europea dels primers anys del segle xx les estructures públiques (els estats) esdevenen el canal principal d’ordenament d’aquestes noves societats. En aquestes circumstàncies, l’Estat, per a Catalunya, esdevé l’obstacle principal que cal superar i, alhora, mirar d’actualitzar. O, si més no, cal evitar que entorpeixi la creació dels sistemes administratius adients, per tal de permetre la consolidació del creixement industrial.

Tres autors van ser decisius en la creació del pensament catalanista, confluents de les necessitats nacionals des de tres punts de vista diferents: Valentí Almirall (Lo Catalanisme, 1886), Josep Torras i Bages (La tradició catalana, 1892) i Enric Prat de la Riba (La nacionalitat catalana, 1906).